INDIETRO

 

di Domenico Zannier

 

 

Ti ài pierdùt, Marinuti,

ma il Mont al pierdarà ancje me.

 

Co ti clamavi de braide

tu ti fasevis frosete

par vignîmi tai braz.

Ti cjarinavi a dilunc.

 

Su la machine di scrivi

tu cjalcjavis les lètares,

tu spostavis il carel,

tu fručavis i sfueis.

 

 

Ti ài pierdût, Marinuti,

ma il Mont al pierdarà ancje me.

 

Tu mi montavis sul cuel,

gjelôs dal gno lêi, dal gno scrivi.

Tu ti pojavis tai libris

par jessi tu sôl.

 

Tu vevis i vôi come perles

di vert, di celest, di grisut,

il pêl a sgrisui e blanc,

une musute di fàule.

 

 

Ti ài pierdût, Marinuti,

ma il Mont al pierdarà ancje me.

 

'O ridevi al mâr,

'o pitufavi cu l'aghe,

'o gjoldevi il sorêli,

co tu finivis distrut

te strade sassine.

 

Tal doman 'o eri a cjase

e tu sès tornât dongje

cu les gjambes svuessades

e il vassin fracujât

e i voi ch'e lusivin,

di dolôr e di amôr.

 

 

Ti ài pierdût, Marinuti,

ma il Mont al pierdarà ancje me.

 

Si scurive la sere.

Si impengeve la gnot.

Tu âs bevût. Tu sês lât.

E la gnot, ti à glotût

in tun scûr cence fin.

 

Clip al ere il to past.

Cjalt al ere il to afiet,

cence puartes il Mont.

Tu âs pleât il cjavut

e sierades les cèes.

 

 

Ti ài pierdùt, Marinuti,

ma il Mont al pierdarà ancje me.